LluísVicent

PREMI JOAN DUCH DE JUNEDA 2010

2010-11-15T20:21:00.000-08:00

PART I: NITS PERDUDES

“Ignore el temps que fa, i el que farà/

ja que me’l conec com si l’hagués viscut”

(VICENT ANDRÉS ESTELLÉS)

“Pienso ahora, además, en qué distinto

se siente, con los años, lo que no cambia nunca”

(FRANCISCO DÍAZ DE CASTRO)

“No hi ha llustre sense blaus de temença,/

Malsons indemnes que s’arrelen/

al buit. O no tan buit?

(VICENÇ AMBRÓS)

-1-

Com un gos malferit et buscava desesperat,

fores tu el raig de llum fugisser del crepuscle

la pell de gerd, els llavis oberts de dissabte

la saladura de sexe impúdic, el somni morfinós...

La clepsidra arribà a la fi

i les busques caigueren

i ara, sense esperar-te

m’has buscat

Ja no et trobe a faltar

Malgrat, aquesta nit, seré

la venjança que reclames

i la promesa per acomplir

de tota remor encetada

-2-

Plou i el carrer de lluna d’ enjorn

de sobte esdevé travessa

bordejada pels teus ulls de mar.

La sutja es transforma lentament

en rosada i tu entres a esbrinar

l’alegria del món, per enfrontar-te

a l’aquós espill què t’exigeix

Lamente que el passat siga un fosc bassal

I m’alegre que, sense angoixa i amb por,

comence, com a la humitat d’esta nit,

a necessitar-te.

-3-

El treball és un desèrtic paratge

on no cap gairebé ningú més que tu

però tu no sedeges, estàs ben guarida

on jo no perille, i anhele el risc

Quan estigues deprimida i dubtes

quan et manquen les proves

quan el finestral de recompensa

estiga entelat i no hi veges

quan reclames la vida que et mereixes

aleshores

inventa’t qui eres

ja que inventar-te és creure’t

Jo, amb tant de temps

i aquesta setmana de pluja

millor t’ invente

-4-

Beuré del teu cor descoratjat,

la sang encarnada de pètals.

et buscaré com l’hora de tancar

espera l’aurora, com un foll

seguint el rastre d’un perfum barat

sobre el llit i l’anima

amb la seua dentegada fatal.

Segurament et trobaré al vinyar del desconsol

repetint un i altre cop el mateix naufragi

on creixen al marge innombrables flors.

-5-

Escric o em bec el nocturn,

et bleixe els mugrons de pa

què alimenten una absència

i les ones de mar del pubis

m’humedeixen els records

El cor m’és amb ànsies boges

d’escapar d’esta sang espessa

com semen o tòxics a les venes

M’emmetzine amb el somrís

del retorn on, sobre les antenes

copulen els gats i els miratges

al terrat d’estels i de les addiccions

Cante l’oblit entre les llengües

suaus i fortes tal com sines joves

és un fogall de sexe encomanadís

i carícies m’amanyagaran la pell

Però, de moment, aquest parèntesi

-6-

Em penetra el jazz

travessant la pluja

que cau certa i frívola

dintre la meua melangia

Alegrement el piano esmolat

esdevé un riu que em desborda

el caos, l’alcohol i la runa del cervell

Allí ballen febrils

les bruixes alliberades

els donyets orgiàstics

La humida droga del present

em porta memòries properes

d’ànima mutilada i franca

Com puc explicar que escolte els teus ulls?

Enmig del fum

la dependència de tu

i l’addicció als teus besos.

-7-

Fluïsc pel teu riu de mel morena

amb el sol tatuat a la pell

recòrrec les humitats del cos

i els meus dits són com heura

a la teua melena

Trobe sabor , refugi, afirmació

en els plecs sensuals del desig

en el ventre i altres redonors

impossibles de vida

en els teus pits

magranes intenses del setembre

i en el fogar i l’empenta

que obliga rebolcats a gaudir

els nostres impúdics cossos

i sembrar-te vent en l’aldarull

de la negra foscor dels ulls

-8-

Amb rent al cor de pa

i les braguetes roges

amb als cabells les ones del mar

i amb les teues addiccions boges,

em vingueres al feix gruix espès de les venes

i sota el cel de gats i antenes

el teu fogall em cremà la roba.

Aquesta nuesa a la nit sense recança

es guareix amb dents i batre del vent al llit

i sempre deixa factures per pagar...

Ara visc amb condemna per insolvència.

-9-

En aquest precís instant

el nostre món és a penes

un vitrall translúcid

els colors s’invadeixen

els uns als altres

les fronteres es llepen

futur i present

fan salvatgement l’amor...

La victòria oprimeix

com una tendra abraçada

al cantó de la matinada.

-10-

Tantes formes com estrelles

si d’un cos en formes part

tanta sang corre a les venes

tanta foscor deixes estar!

Tantes formes com hi encetes

si la porta és de bat a bat

tantes roses com empentes

tants mugrons de bleix i pa!

Tants gemecs per banderes

si no hi ha dreceres per anar

tant no tenir manuals ni sendes

tantes llunes reflecteixen la mar!

Tants udols i pors què reses

no et valdran pel més enllà

el teu cos es finisterre

el meu cos on naufragar!

-11-

El sudari de la incertesa

ha caigut amb el seu pes fatal

i les despulles mostrades

assenyalen el teu lloc i el buit

sense pare ni mare

de vidre sense vidre

de bassals de pluja detinguts

on tots els infants del món

s’enamorarien per primer cop.

-12-

Eternament ,

com el que dura

una efímera nota musical

que s’enganxa a la vida,

doncs aquesta passa en un metre

o centímetre de llum

Fes el que hages de fer.

Jo, mentrestant,

amb delicada estupidesa

ejacularé una altra cançó

inacabada

que entre la nit caiguda

sobre el llençol de la ciutat

recorrerà la teua ànima i cos...

Als llavis de la lluna nova

reposa, trèmul,

el bes.

-13-

Quan esgüella el cos i la ment

podem reinventar el mal i el bé

La ràbia pot ésser lampadari de vida,

transitòriament

dins d’ aquest parèntesi

-14-

Hi ha pensaments com brots psicòtics,

hi ha una angúnia blava i una dona

que sedeja amb un whiski brut a la mà

Hi ha una ciutat uniforme o un país

on els consumidors s’amaguen als bars

i s’embolcallen de tristor i d’un tel orgànic

Hi ha el penya-segat,

i una fugida cap endavant.

-15-

Un record?Pols del camí

Un somni?Passera inconscient

Un rumb?Vaixell encallat a l’oblit

Una veritat?Llunes de paper

Una por?El vertigen de la mort

Entre les engrunes del no-res ho trobem tot.

-16-

Em vaig despullar de la son i em trobí al carrer tan meu

la cridòria i els trepants assentien en la ciutat prohibida,

temptí les nafres de ta veu fatalment bona i luxuriosa

i les garbellí en un oníric paisatge de pocs déus.

Vaig beure profund assegut al fons del bar el café

i de sobte comprenguí que la teua addicció i jo

estàvem units per una xarxa de quotidianitat

aleshores me’n aní a buscar-te, amor, mort de set.

-17-

La ciutat ara és un llop que desperta

i udola perversions,desig i alguna mort

el seus ulls obacs em conviden

al retorn de les ninetes dil.latades

Olora la nit i amb ferocitats albes

esberla els miralls i la cartera

i jo entre al seu coval dispost

a esguardar l’ amenaça de trist futur

en els seus ulls esteparis de solitud

-18-

A una fosca cel.la presidiària

i a moltes altres

separades únicament per passadissos alcal.lins

interminables i humids,

un reu mossega àvidament cada cantonada,

cada boca de claveguera, cada tapa del wàter,

i la sang vessada des de les seues genives

brota del fons del cor

fins al tabic escaldat i nassal.

Així, amb aquest coratge-cuïrassa

maleeix la vida que resta fora del bar

i que de fora res entra ni ningú

Aquest pres no ha entès que la vida és un accident

i un incident serà la seua mort

d’ignorància total de l’alegria i de l’amor

què són el pa vital dels pobres

impotents per pagar-se la borratxera

dins d’aquest escenari de balafiament

ni el mig gram de bé ni de mal.

Saps? A aquestes hores, a una obaga cel.la presidiària

mor un infant

i el cadàver d’ulls oberts

esguarda atònit i imperturbable

la teua escena de sempre.

El botxí t’espera a trenc d’alba,

sota un focus

al teatre esmolat del teu cor.

-19-

Penetren els dits als cabells,

com penetra una bala al cap,

embruten les mans plecs de ta pell

cercant la balma del sexe groc.

Escopim violents la set

amb els llavis de sal

el coit és un fogall

que avança com a llàtzer embriac

Salvatges i amorals, naturalment,

llisque entre l’absenta i el verd d’un llum

som dos cossos impurs fugint de la mort

oblidant rentar-nos la memòria inútil de l’amor.

-20-

Els cucs del temps putrefacte

roseguen lentament

el soterrament de la matinada

El cadàver de la nit empeny

l’efluvi de la inconsciència

a les hores que cauen del rellotge

Quan despertem, famolencs

ens menjarem crues les despulles

del record de la innocència.

-21-

El primer sol traspassa la finestra

com la navalla serra la vena oberta

i il.lumina els esquelets d’ampolles

i burilles, i paperines i misteres en cadàver,

la llum desvergonyida llepa els rancors,

els fems, la bogeria, els alcaloïdes...

Des del temps perdut guanyem un espai desfet.

-22-

La supervivència eclipsa tota bondat

la moral, fràgil, es clivella

davant el límit esmolat de l’univers

és així, ens agrade o colpege

i sempre empenta fora de la comoditat

La vida, en estat pur i natural

escapa, violentament

de tota convenció.

-23-

La matinada és un equilàter de fred

on lluiten la basarda i allò fungible

l’oblit i la memòria sobre la pell

la nostàlgia d’un bell futur i els diàlegs

que clama el finestral llunyà d’anhel

A aquestes hores sobra la bena als ulls,

la cadena que lliga les mans,

la camisa de força que oprimeix el cor,

l’amortallament de la boca entre les dents

El temps s’atura sota la làpida de l’enyor.

-24-

S’esvaeix la candidesa

ritu iniciàtic de l’esgüell

les passeres del dolor

creuen el torrent del plaer

Per atrotinament i veloç

la sílfide és assassinada

i respirem doncs garranyics

entre dos bruts i impúdics

cossos

Dessota els tendals del coneixement

hi és l’ombra dels records

manlleve dels teus ulls un altre esguard

sota el tarot de la consciència

O potser desbolcar-nos d’innocència

és ser putxinel.lis del temps

esvanint la memòria primerenca.

-25-

Des de les cantonades dels suburbis del rock

la sang bull i em regalima freds tòxics,

ratlle malvestats en fulls morts

en la recerca del plaer i l’oblit ocult

Ja no tinc nostàlgies d’innocència

reflectisc l’esguard a l’espill del boig,

la consciència resta entumida

i és així com engulc la por

Segurament aquest joiell esdevindrà cadena,

el darrer llast estult

-26-

De dia la nimfa es pentina

i fixa la pupil.la en calç viva

i per la nit la bella bleixa

l’encís de bruixa nimfòmana

El seu esguard esdevé net

com una daga de gel

esberlant la matinada

i el retard dels mots d’amor.

Melangiosos i violents com una frustració

els mortals rentem la gola amb alcohol,

mentre raja la ferida.

La resposta potinera a l’aquelarre

es un gran estrèpit de vísceres,

silencioses com una negació.

Un mutisme quotidià i momentani

s’apodera de la ciutat en l’hora dels morts.

-27-

Rese al déu de l’ateisme

al rou fogar de l’atzar

perquè la pregària d’abril

em visite de nou el bancal

Tornaré a gratar la terra

amb dits bruts i sagnants

mentrestant

Què faré d’aquest naufragi de petons?

Quan descobriré l’illa desconeguda?

A les aigües mortes del record

l’ondina em flueix per les llàgrimes d’alcohol

-28-

L’anestèsic blanc, pandereta del cor

que entumeix la consciència

cicatritza aquest mal jorn

de mesos i anys

La guitarra gitana, rabiosa de vida

que trenca l’espill del boig

retorna el meu somrís

de sol blau i aire fort

Descordar-se la camisa ferida

i desnafrar-se del dol

passa inevitablement per la mort?

-29-

Una addicció és com un costum

tal com vestir-se amb l’hàbit i la set

d’unes paraules i de vells futurs

de copul.lar amb el cos en decrepitud.

Una addicció és com un costum

en el que tolerem l’intolerable

i l’angúnia no ens asfixia

tampoc l’asfixia en angunia

Una addicció és com un costum

amb una enfadosa constància

i amb la corbella de dependència

seguem el desig al racó de l’escala

Una addicció és com un costum

i sempre a desgrat de l’usuari

Déu ens vesteix de solitud

i el plaer enterboleix la identitat

Però una addicció és com un costum

i molt més i molt menys

una qüestió de física i química

de biologia, i dopamina

gairebé una batalla perduda contra el temps

PART II: EL DIA DE DESPRÉS

“Qui no sap no pot haver mercè”

(AUSIAS MARCH)

“Res mereix el somni”

(TERESA PASQUAL)

Ara, no obstant, el meu desesper és benigne”

(SHELLEY)

-30-

Asseguda en un cantó del catre m’observes maternal

mentre es clou la nit, tancada en el nínxol fosc del dia

i jo menge i fornique i pregunte quan i on

al què tu només respons un deliciós

somrís

En el crepuscle de la memòria

on cada jorn inaugura la cendra

el temps reverencia l’únic i veritable

destí per tothom

Mentrestant, s’abalteixen per sempre més

els estimats al llit de la disgregació

Esquelets i cadàvers anirem en corrua

cap a la porta putrefacta del no-res

-31-

Aquest matí m’alce i trenque l’alba

en mil esquerdes porpres

que els meus ulls addictes

reconeixen en la nit i la bressolada

del doll de llum

puríssim al teu costat.

Aquest matí m’alce i em pose a treballar

amb les mateixes mans amb les que vagava

amb les que mataria en certes ocasions

i amb les que acarone el clítoris

de la realitat i el seu orgasme màgic.

Aquet matí, m’alce i voldria besar la vida

sense vergonya

i voldria tocar la vida

sense remordiments

i voldria bressolar la vida

sense culpa ni derrota

quines ganes de la seua oïda!

quines ganes de la seua boca!

Aquest matí puríssim,fèrtil regal dels déus

l’encete,

i tot serà igual

tot serà el mateix,

res no ha canviat,

la poesia és una dona

i la dona és vida,

tot va a seguir com ara,

després de cridar, salvatgement

t’estime.

-32-

Res no mereix un somni

ja que és teranyina teixida pel deliri,

res no mereix la proesa

ja que romandrà en l’ infant eterna,

res no mereix la sang ni la ideologia

ja que hem de morir per tornar a nàixer,

res no mereix la primavera

ja que aquesta passa de llarg com el tramvia,

res no mereix la brandada dels cossos

ja que el temps fixarà en tarquim els mesos,

res no mereix la mirada infame

ja que confonem allò bo i allò estúpid,

res no mereix el somni

car són petites quimeres,

i encara el no-res m’atabala,

despert i neguitós,

les preguntes.

-33-

On trobar el camí perdut

per on refer el rumb honest?

Dels records i el plor abaste nous horitzons,

s’oculta la sort a la ciutat dels morts vivents

i al meu pas xafe un tros de terra anomenat hui.

On fugir d’este sec ermàs

per restablir la joia d’atzar?

Del plaer i l’oblit ressorgisc més fort

llueix el doll de llum per la finestra enterc

i al meu sotjar resta impàvida l’experiència d’ahir.

-34-

L’esperança és un infant

nascut del ventre de la llibertat,

per això a tu, amic nihilista,

que et doblegaren amb verga presidiària,

que et boçaren la culpa des dels ulls,

humedals de l’origen de ta mare,

que et drogues per créixer cap endins,

fins trobar la teua abominable gàbia

on la humanitat sencera mor de fam,

no esperes res, no vols res,

i la filantropia és únicament

el fill que xucla de la meta amarga

de la teua torturada companya

presa entre els barrots de les teues esquires,

reu tu del més cruel botxí;

tu mateix.

- 35-

Dissabte de matí calfa i llueix l’esperança

al caliu acollidor de la promesa certa

en la intimista solitud de la platja

a vora mar, escolte la veritat directa

La mar dolçament em mira fixament amb calma

és l’espill, la boca de la sensatesa enterca

em compromet a aquesta estada

i cap amunt fins al zènit amb empenta

Ací i ara ja no et trobe a faltar

car la roca del camí ja fa temps que es clivella

tinc altres dubtes ,altres inseguretats

i sent com la vida es commou, descansa i s’assenta

En clau de dia i amb el Walt Whitman cantant

la sensual frescor dels peus descalços

joiosos d’arena

cavalcant a trot per les venes la meua sang

que lluny i que prop està la pena!

De les onades una fina melodia entrant

em conec l’aljub d’aigua vella

tot és lluny al record de ciutat

tot és a prop de l’oblit que em crema

La mar tranquil.la em rep i m’anomena

un oasi d’il.lusió tinc al davant

rebutge plorar-li a la cadena

i unfle el pit d’aigua i sal

Respire profundament la brisa blava

mediterrània encesa

llum i color en disbauxa

i finalitze.

-36-

Hi ha homes que parlen coloms blancs

però jo sé que també la mateixa boca

té dents per la violència del mos

Hi ha dones que resen consols impurs

però jo sé que la seua oració és pèrdua

o vanitat, o nuus errors

Hi ha homes que ressusciten amb l’amor

però jo sé que la saba d’aquesta flor

esdevé densa i morta amb el temps

Hi ha dones que es pensen amb moralitat

però jo sé que l’autoconeixement

és perillós per la llibertat d’una mateix

Homes i dones som només unes bestioles

cada cop més allunyats

de la nostra contradictòria i complementària natura,

sofisticats, sobergs, convencionals ,mentals,

però unes animàlies

només això.

-37-

Prenen el sol a la platja

les estrelletes del meu cos nu

torne esperançat a casa

i em faig un cafenet

últimament me’n faig sols una tassa

m’excite amb altres flaires

com les de la teua pell

la vida és disbauxa

de colors, calors

i el xup-xup del dinar

pense un poc, que no és poc

i és prou per mi

plante les tomaqueres del record

i cull la verdura madura de l’oblit

d’aquesta manera

vaig estimant-me el món

la mar dels teus ulls

la nostra terra

i del seu gest, l’aire pur

i totes les dones són companyes

i tots els hòmens amics

raone des de les meues entranyes

i dic feroçment un sí

i a cadascú el que li pertoca

al nostre poble una esperança

al món una lluita estoica

a tu et voldria sencera

la lluna en plenitud

cavalcaria per les venes amb tu

em quede besant una pregunta

i dels dubtes faig bandera.

-38-

La poesia també és angúnia freda de l’ insomni

colpidora sutja al pit

d’allò que es va viure o s’està vivint

mai de l’avenir

ja que jo no crec ni en profecies ni en destins

Un vers, sempre inacabat, imperfecte

mutable i canviant, com l’atzar que ens guia

pot ésser una ferralla tòxica

o un delicat liquen que brota entre la deixalla

Tot plegat, poca cosa

per rentar-se la pols del camí

-39-

Flueix la vida des dels peixos i el tarquim

i les pedres, els meandres i els canyars,

falsament des de la font que originà el riu

La mar de futur és ampla com el firmament,

confús i inconegut final on el riu resta en pau

naveguem a la deriva fins a acaçar l’univers de sal

Abans però, vull submergir-me

en les teues humitats

-40-

Secretament flueix darrere de la fredor dels ulls

sota la pell quartejada, una paüra creixent.

Discutisc doncs amb l’espill

i em deixe un interrogant obert

gronxant-se sobre l’abisme.

La raó d’existència va en augment

i la desraó destructiva també creix,

amic del dubte i de senderes maleïdes

camine cap a obagues infinites...

Els secrets de sutja me’ls guarde per al vent

els escamparà, impúdic, sense deixar rastre ni pèrdua.

-41-

Després del després

voletejaran encara teuladins

entre els meus gesmils ?

Quan la candidesa s’esgote

com un doll de llum crepuscular

quedarà una innocent badadura

per il.luminar la tenebrosa nit?

Si retorne al Mefistòfil de la matinada

podré encara fer l’amor

amb luxurioses dones

dins de bars de mirades cegues?

Sabent el que sé

tindran perdó i disculpa

els insomnis de la mort?

-42-

Un dia em moriré

i les fonts continuaran brollantt

els matolls secs i punxosos

i el sol anunciant-se per la mar

Un dia em moriré

i la gent continuarà fent esport

les mosques volant a l’estiu

i tot serà tan normal

Un dia em moriré

i els músics seguiran tocant

potser escolten la meua pregària

o flors marcides nasquen del compàs

Un dia em moriré

i la llum morirà amb mi

cap amor servarà el meu record

i és així com ha de ser.

Un dia em moriré

i entraré a l’oblit de tota nit

el no-res per fi m’embolcallarà

i mai més, dolç o amarg,

tornaré

-43-

La culpa és eixe paràsit gairebé intestinal

què dona corda dintre els sorolls celestials

al rellotge sense busques

i tortura la brúixola de vida

perduda sota un fanal de carrer

La culpa transforma el verb recordar

en respirar sulfhídric

en abrigar-nos de pols el vestit de solitud

de buscar a tort i dret el sol de primavera

sobre l’obaga terra.

La culpa és fang i nosaltres fang i pols som

el tarquim ens quarteja la pell i les parpelles

la desgastada espatlla ,

com carregant una motxilla de pedres,

i deixa erm el nostre bancal de vida.

No accepte la condemna,

en tot cas, sóc culpable

d’innocència.

-44-

A les deixalles del setembre

dialogue tranquil amb vells estius

entre la mar i eixe ser inhòspit

del brut i reflexe passat

A l’ocre platja valenciana

puc sentir la terra rodar

a boqueta nit la mar cantar

i el reconfortant favor del sol.

Aquesta mar antiga i el seus horitzons

de barques i pròxims proïsmes

besa la fresca arena de petxines

sota el suau i verd cel

La brisa es fa solc d’amor i llibertat

què és ben llaurat dintre el meu cap

bruixes sensuals escombren els rancors

i deixen nua de falsos propòsits la tardor

El crepuscle avança amb pas lleuger

l’aigua salada engul la por

i em mostra dents d’escuma

de la seua última faç

en somriure’m.

-45-

Tots els colors i els seus matisos

des del més pur blanc de bondat

fins el negre d’ egoisme més fosc

Tots els sabors i àpats possibles

des del dolç més suau i tendre

fins a l’amargura més violenta

Totes les músiques i sorolls en nosaltres

des de l’harmonia més equilibrada

a la dissonància i estrèpit de la insània.

Tota la senzilla complexitat habitem

des de l’habitual supervivència

al més suprem o superb pensament.

La moral és agulla

amb un cap estret per contenir-nos

amb punta esmolada per penedir-nos.

Més val transformar l’agulla

en fil, cabdell i teixit alhora

però sempre real, pràctic, acord

amb la nostra vital

i fràgil

natura.

-46-

La grisor plora aquest octubre

cau com cau un vell alcohòlic,

i recorde quan atrapàvem la brisa

entre els dits vius i joves.

El malson de tardor m’empenta

a extirpar-te d’aquest cor

que eixut està de sang i fel

i a ensordar els versos

He tornat a l’espiral concèntrica

i a la vida cristal.lina,

amb la gola fecunda,

els dits en alerta...

I en despertar de mil nits de gota freda,

per fi he aconseguit perdonar-te...

Ha sigut només aleshores quan t’has esvanit,

com un espectre.

-47-

Alcem ponts que facen de drecera

entre el teu oblit i els meus déus.

Contruim ports que facen de pau fràgil

entre la meua paüra i la teua primavera

ja que ambdós fem trena del mateix fil.

Pintem de blanc la innocència

on es retorna per veure el camí fet

en creuar la sènia dels dubtes

i deixar el torrent de gota freda

metàl.lica com una irreparable pèrdua.

Netegem els suburbis de la ment

ja que entre tu i jo no hi ha papers apresos.

Plantem l’arbre de l’etern interrogant

i el seu oxígen ens unirà en l’on, el quan i el com

Segurament ens preguntaran,

al final de la jugada

qui sóc tu, qui ets jo.

-48-

Acull l’amable nit de terra

obrint els ulls com pedres de diamant

comença a caminar per la selva…

Un tro acoltella la foscor

com el seu matxet canta la liana

aleshores

fa cridar la paüra al seu vell fusell…

Una llum veu al fons

i rep el bateig de pólvora

mentre

s’atura el temps.

-49-

Polls, puces, paparres, lladelles,

en definitiva, animals de companyia.

-50-

Oronella, negra com la nit,

tries lliure el teu país,

vols el món i l’agafes

sense ambicionar possessions,

només mors amb l’oblit

Oronella, lleu com un son,

tries lliure el teu preu,

vols ser jove eternament,

sense ser carn de canó,

ets a recer de déus i d’esperits.

Oronella, rebel com la galerada,

sense permís ni disculpa,

sense insomni ni apatia

voles fràgil,

com vola la utopia...

-51-

Aquesta matinada converse fèrtil amb el meu passat,

enmig del fum es gronxen les portes i en un grinyol

es clausura la memòria dins d’aquest bar

ja que no únicament el temps és capaç de tancar ferides

també fuig la senda d’oblit en pronunciar tres paraules

com tres carícies

-52-

Malgrat tot el gegant roig s’alça puny en alt

en aquest món de rosada sobre fang

i d’il.lusió castrada com un abús

-plou sobre mullat- diu el galifardeu

però sobreviuen mots potents, comuna presència

Malgrat tot seguim entercs

en la nostra rebel lluita contra el temps.

-53-

El vent tramuntanat assenyala les mans

clivellades pel fred i pel treball,

malgrat tot al sud hi ha misèria i sang estesa.

També la necessitat té llengua de gos

amb què llepa òxids esmolats i fels

i dispara el verb dels suburbis

Migjorns de vida latent i exiliada

reben la benvinguda del garrot

és el pa i la sal dels nous pobres

I la democràcia, impassible i impàvida

com la lluna fent el ple, saneja la revolta

com si es tractara de gangrena

Els nous pobres també esdevenen poble

mentre l’enyor de maig dels nous rics

gemega: “sempre ens quedarà Paris”

-54-

Els mots són reflexos d’un món

Si s’extingeix este univers verbal

desapareix una realitat , un poble

una basarda, un bleix d’amants

una corada aigualida d’esperança

un mirall o espill dels prismes

de la rica i fecunda diversitat,

una migrada filantropia,

una llibertat

un amor,

vida…

-55-

Què bonic seria, mare

tornar a nàixer del ventre

amb un veritable somrís

i postisses tristeses

Què bonic seria, mare

escoltar el caliu del sol

després del llamp d’amor

i amb efímera pluja

Què bonic seria, mare

refer el malmès món

com qui apedaça un vestit vell

i sentir-s’hi confortable

Què bonic seria, mare

creure en déus de nou

no desemparat en la vigília

m’alce tots els dies del son.

-56-

Mor,

consumeix, balafia,

i ix del coval a l’aquelarre,

camina pels carrers de solitud,

la xarxa de la nit li atrapa l’anhel

i la lluna èbria de drogues l’acompanya,

les ments insanes dansen el ball de la mort,

paga amb penes un sol esguard per brutes pells

mentre parla amb els espectres sobre la natura humana

les flors jovenívoles ja donen besos en la cambra del wàter

i tots caminem a les palpentes temptant la ciutat comoceansd’arenes.

Sota la deïtat del dòlar edifiquem piràmides per als faraons postmoderns...

-57-

Per hui i tan sols aquesta nit seré

la il.lusió psicòtica què reclameu

la nebulosa disfressada dels sentits

l’ombra de llum sobre el mirall

un erm amb ocells multicolors

un taumaturg deixeble d’ Hipòcrates

un pragmàtic, veritable com un son...

En tornar a casa, em treuré la roba bruta

i caminaré nu pels carrers.

-58-

El meu temps no és meu

i la clepsidra força veloç

a restar en peu

i evitar restar en pau.

Qui acumula l’instant que visc?

No tinc ni un moment per pensar-ho

-59-

La utopia social, eixa maltractada innocència!

L’apatia social serà una benvolguda culpabilitat...

-60-