LluísVicent

Una tristesa

2008-02-10T22:57:00.000-08:00

És ben poc
és ben lleu
el que tu saps de la meua set
saps el gest i la nit
estos núvols que m'omplin el pit
els silencis del meu ser
la tristesa que obri el meu plany
el meu dol i la clau
de la porta pintada de blau fosc.
És ben poc el que saps
i afirmes que em coneixes:
una oasi enmig del desert!
No passe la clau a la porta
del meu cor
però tu no hi entres més.

És ben poc
és ben lleu
el que jo sé de la teua set
sé el teu gest i la nit
eixos núvols que t’omplin el pit
els silencis del teu ser
la tristesa que obri el teu plany
el teu dol i la clau
de la porta pintada de blau fosc.
És ben poc el que sé
i afirme que et conec:
un oasi enmig del desert!
No passes la clau a la porta
del teu cor
però jo no hi entre més.

Temps fa temps

2008-02-10T22:54:00.000-08:00

Com esgarre paraules
fent-te creure en el temps
temps de joia i de blasmes
i encara ací discents

Com s’envolen els dies
la runa ara ens atany
aprenent a estimar-nos
i encara amb pocs paranys

Com balafie paraules
intente fer-te present
no importa la distància
i encara el bes no m’és absent

Com m’embolcalle en fum
en capolls de records i seda
amb el fil penjant de tu
i encara la incoherència m’anomena

Com desitge arribar al cim
camí obert com ulls al mar
amb la pluja dels teus pits
i encara restes d’ella a les mans

Com anem estimant-nos
sense avantatges ni retards
i de nou da capo i contra-temps
i encara sota el mateix compàs

Com les llunes ens somriuen
i ploren sobre aquest erm
amb el temps què ja és un poc nostre
i encara ens estimem la gent

Com fa temps que m’acaronen
les teues mans,els teus cabells
finisterre de tendresa
més enllà tinc tant de fred!

Com fa temps que habites el meu temps
d’oronelles i tempestes d’agost
caminem sense senderes
d’espadats i secs matolls

Memòria d'humanitat

2008-02-10T22:51:00.000-08:00

Ertament encete l’ampolla
i vesse el líquid a poc a poc a la meua copa
tant de bó es poguera brindar pel nou proïsme!

Tota estafa hem oblidat
i resta al celler de la memòria
migradament ens venem i comprem
i ens regalem enveges
sacrificant-nos cristianament
com peons a un tauler d’escacs

Cobejosament llancem
els daus de la nostra sort
cadascú la seua,per dissort
sobre l’atemptat de la terra
i etzibem a la memòria
una punyalada mortal
sense saber-nos conscients
de l’assassinat dels predecessors

Deletèriament neguem
la concomitància dels cors
i l’altra cara del record, la més fosca
embolcalla en teranyines
el dolor de qui més estimem
les paraules d’amor
esdevenen engruts
que no per això deixen
de fer més lliures els batecs

Si el record brillara a l’enteniment
faríem el que volguérem ser
o almenys, el que poguérem

Tu

2008-02-10T22:50:00.001-08:00

Sense voler
breus pocs mots
t’eixuguen els ulls
llepe les humitats
les ones marines
dels teus cabells

Sóc temerari amb tu
com corsari a la mar
a la deriva dos vaixells
àdhuc tres som multitud

Sense saber
que em quedava
un tros de cor
tot innocent
m’has descobert
un clavell d’oblit al pit
i sense por
te l’oferisc

I com explicar que escolte el vent
dels teus ulls
la sal lluent de tota mar?
I com dir que sent farina i rent
als teus ulls
pujar -te fins al cor de pa?

A la nit que et trobe certa i tendra amb mi
com la lluna et quedes nua sota el vestit
desafiant Neptú per l’aixopluc
de la infinita tristesa

Tu, pluja d’on bec i espere tot nu.

Les xicones

2008-02-10T22:48:00.000-08:00

Elles són com el sol de maig
tan plenes d'esperança
com el bes que no et donaren mai
com la joia quan descansa.

Són jòvens
ja fa uns quants anys
i proven a contracorrent
pintar en blancs
la vida i el seu camí
la brisa del seu destí

Elles són com vent de juliol
fresques i pertorbadores
que pertorben per no portar dol
porten dos insolents roses.

Es besen
enmig la mar
i juguen sense maldat
l'arena entre els seus dits
s'escola com adusta pena

i són amb coloms de sal oberts als pits
a les platges del desig...

La teua veu

2008-02-10T22:46:00.000-08:00

Heus ací que, reunits fem el nostre testament :

Que falten molts plats de calent
i sobren dels cementeris xiprers
al segle que inauguren
certs pallassos en el circ del món
mentre s’administren béns i governen
i el públic enceta aplaudiments
en veure’ls eixir per televisió...

Assumeix la llar d’un món
el foc rebel del teu món!

Que urgeix dir nosaltres
com a única noció de pàtria
encoratjar-se i cridar-ho
amb la lucidesa de la infància
malalts d’amor per ell
conscients que necessitem
aquest país ple i sencer…

Assumeix la veu d’un poble
la veu del teu poble!

Que depredem l’ aigua, petroli , rajoles
i acabarem morint agermanats
paradoxes de la història
per la desraó del pa per hui
i fam per demà, i la pèrdua del més bàsic
instint de supervivència animal…

Assumeix la veu de la Terra
udol del teu planeta!

Però, potser, això són contes catastrofistes
ideologies desfassades i discursos envellits
fets per altres aliens a tu
així que, com a última voluntat
i ací reunits
esperarem
segurs
que finalment
assumiràs
autònomament
la teua pròpia veu.

Home postmodern

2008-02-10T22:43:00.001-08:00

El cabdell mut del fil perdut al forat
buits els ulls i fems a les mans
notes sordes a l’orella escoltant
el cor és l’escullera i l’ona és l’ insà

Uns ulls per llogar, la mirada en venda
la runa comença al cor i acaba en la tenda
i als aparadors una vida de cristall encesa
la felicitat a l’abast de la mà de l’orat

Déu ha mort, ha nascut l’ansietat
Vici el foc que calfa, i llua el demà!

El plaer moribund
Sort que ens queda el consum!

Sentit

2008-02-10T22:40:00.000-08:00

Si l'exèrcit d'Israel
tenyeix de sang el cel
si els indígenes ajusticien la venjança
a un Mèxic en democràcia
si la misèria i la mort al Nepal
parix un fusell contra la fam
si les xiquetes no mengen dacsa
entre els sabres a Guatemala
si a l'Irak la tristesa és
com basarda sobre el meu ser
Si a Tindouf està
la vergonya de tot l'Estat
si els afganesos són
democràticament torturats
si al Kurdistan un xiquet mor
i és com morir tots
si la violència fa un jorn brutal
a les pells del Sudan
si a Somàlia els serveis de salut
subvencionen amablement taüts
si a l'Índia viuen de la desfeta
per sota la pobresa...

Esta nit camine sota la pluja i no em banya

El teu amor a punys en l’enteniment

Amor i droga

2008-02-10T22:38:00.000-08:00

Des dels racons del cervell
freds tòxics regalimen pells
el temps esdevé corada atòmica
ratlle malvestats i fulles mortes

Recerque el plaer i l’oblit ocult
assaborisc els cabells com una pèrdua
tinc nostàlgies d’innocència
l’ànsia i la paüra ocupen la mentida

La consciència està entumida
reflectisc l’espill del boig
de nou al retorn de sutja i pols
i tant em nafra el fet de viure!

L’hedonisme sempre té
un component tràgic
una substància de mort
ja no vull, no espere ja res

Blava contradicció al cor
sóc més viu, més mort
somnis trencats de futur
són aquest llast estúpid.

Llibertat

2008-02-10T22:34:00.000-08:00

La llibertat és inconcebible
si no afua en l’ésser responsable
cara i creu de moneda del treball
ampolla i vi de licor de vida
fil i agulla que apedaça el vestit d’amor

Tot això no ve debades o per casualitat
terrorisme de goig, pacifisme del patir
perquè el nom, encara, és imparit

Gràcies als companys
de desllorigadora conversa
vosaltres sou fona, jo pedra
Podria cabre tanta desfeta
en tants pocs mots?

De res als mestres, jutges
caps i a l’autoritat cega
del mar a la riba, una mirada
Podria cabre tanta ràbia
en tants jorns al sol ?

Cabria la puixança de primavera
per veure finalment al bancal
com fruita, madura
la nostra lluita?

Amor de franc

2008-02-10T22:29:00.000-08:00

Les parcel.les del cos nu
te les retinc
com records entre els meus dits
car m’encenc quan et palpe
el caliu de l’alé profund
i els gemecs violacis.

Gitats, fem ofrena a la lluna plena
de pell nuets
tot dibuixant de joia i cel
els nostres secrets

Podria dir que el teu ventre de sabor mestís
és tan vital com aquesta nit,
que la carn vol carn
-deia n' Ausias March-
que tot allò que és de franc
ve sense càrregues
però sols diré
que, com a il.legals
tot ho farem ben amagats
sota la promesa del teu llit

Junts entre la nit
i en un rampell
commourem els estels
on trobem el majestuòs punt
que desterra la sabor de fel
que massa sovint
ens acostumen a tastar

Després,dormir al teu costat
és com apagar la set
amb la treva dels teus llavis gràcils
perquè vull abeurar en tu
única font de vida que em pot saciar
i ja no pospose
fressar amb goig i rent
l’obliqüitat farinosa
del teu iris de pa i mel.

Viure

2007-05-10T03:39:00.000-07:00

Rosegue ferralles roents i aferre la premonició de la sibil.la
punxes , ganivets de tendresa i esmolades fulles
fan florir la geniva

Tant em fan pobres paus o exhuberants batalles
whisky i gel inseparables al mateix got
plaer i cremor a les entranyes

Vaig passant nits insomnes i dies esperançats
pols i oxigen respirables
fidel a mi, en compromís vital

Car no hi ha volta cap enrere i sense senda pel davant
trescant per espadats i planells
caldrà seguir caminant

Cap a l’horitzó d’estels,de borrasques i rassos fets
cara i creu del mateix cel
amor i odi, vida i mort,goig i patiment

Tot plegat,ben simple, sal i sucre sobre la ferida
a les verdes i a les tendres
ací em tens i ací sóc, Vida.

L'esquizofrènic sol.Confessions d'un pianista especialista en Schumann

2007-05-10T01:59:00.000-07:00

La ciutat espira pols i cadascú vesteix les seues precaucions.En realitat, tots anem plens d’absència i ferments i alguns filen trenes d’evasió. Així anem desconeixent les nostres mans, com les arrugues del company... Els carrers baden l’aire buit com si foren malvestats d’oxígen...

Veig una dona pel mig del carrer i un home enyorant insomne, al purgatori de les cinc del matí. Veig els nounats pregant verí per l’oblit contra la pols, ingent, aquesta reclama víctimes. Camuflats els dols tots els mesos són hivern. I mentrestant, els carrers somien obacs i el soroll ofega els esgüells. Algú colpeja el
seu mur esperant ser sentit per algú altre i, des de la presó, la memòria oblida que està tan lluny!De fet, en temps de tempesta la maror ofega els mariners,així els anònims ofeguen crits, sense noms a la ciutat, ni cognoms, ni cor al pit...

S’apega a la ciutat com un polsim estrany, ets tu en l’oblit però s’inventa pells de record.Com a presidiària fuges cap al seu llit sense pecat ni res prohibit,a l’aquelarre enmig la nit...

Al final, la pols fa inventari ja que el temps i la vida ens retornen, capritxosament, la pols del camí....

Passege sol per la vorera del riu.

Joiell o cadena?

2007-05-10T01:56:00.000-07:00

Els canalons carreguen
la sang enverinada
a la sènia de les hores

Trontollen els alcaloïdes
al meu cervell addicte
fabricant fades d’ales mutilades

La nostàlgia i la condemna
del retorn desconsiderat
cap al pes de la cadena.

La il.lusió feta esmena
a la immensa totalitat
s’esvaeix com el fum del cigar.

La mort sentida llunyana
bogeria,desconfiança o quimera
aquesta esclava arriba sense avisar

Melangia per un temps passat
de llibertat i innocència
el resultat és canviar el teu mirar

Intents de millorar
de viure la vida plena
sense sentiments artificials

En Quítaro vola per la ciutat
lliure per ser estimat
però qui es gita amb un coixo, a l’any coixo i mig!

El demà és
una amant mentidera
que promet
el que no et donarà
si les millors promeses
són aquelles
què no s’han d’acomplir
aquest és el teu camí.

Una nit mentrestant

2007-05-10T01:53:00.000-07:00

La ciutat a la nit
no escatima
en regalar perversions i desig
Els seu esguard de neó
em convida
la pupil.la dil.latada del retorn

En els pubs hi ha la gent
que deambula,
farta d’esperar
l’ansietat que se sent
cocaïna
trencant el mirall.

L’únic Déu en què crec
els tres versos
de la dona impossible que veig
l’addicció als seus ulls
i al seus besos
dependència del seus malucs

Els fanals dels carrers
s’emmirallen
amb estreles d’aquest firmament
esta nit desbocada
cavalca
a través dels vicis i el temps.

Al final m’alce ric
en accessoris de solitud
i en paüra per neguit

Consistent

2007-05-10T01:51:00.000-07:00

No em sé capaç de ser només una ombra,
il.lusió dels sentits
en un món d'aparences falses i superficialitat
reserva'm per favor
un menut instant etern
on puga ser conscient del que sóc i sent

Això et farà distanciar-te
com el fum del foc del cigarret
i mai et veuré com a la resta,
clar que la resta no és mai com ningú!

Flueix tota l'existència
dins el meu cervell
resulta dur i és cert el fet
de fer-se forts sobre el teu pes

No pots enganyar la gent ni a tu mateix
s'hauríem de mostrar nuets tots pel carrer
presentar-se imperfectes

El que sé i el que sent és l'únic que val
he guanyat sinceritat i ja no busque veritats
sota els meus peus desgastats
sofriment, amor ,ànsia de llibertat.

Em véns a la ment
i t'acompanya el sabor del record
que és on vius
única i vertadera companyona

El polsós cansament del camí
ara ens fa més consistents.

Ma casa és ta casa

2007-05-10T01:46:00.000-07:00

Les teules roges de la meua sostrada
continuen a l’expectativa però inermes
malgrat no renunciar a veure el cel
de totes formes han canviat
les molses les han fet una miqueta verdes
i ara per ara brande l’eina construint els fonaments de la casa.

Quan vindrà l’hora de pensar en un present millor
On la ignomínia siga justa i ningú es pense etern?
Aprofitarem el temps com veces per a ocells de llibertat.

Fora de ma casa hi ha bancs
i homes de negocis
que ens donen foc
quan tenim mistera
i ens neguen un cigarret
quan anem curts de diners
pardals que s’alcen a les cinc i mitja
van al psicòleg
a perbocar la frustració
tenen abscessos al cor i a les mans
forjades pel treball precari
veuen la televisió i es droguen.

Fora de ma casa també
hi ha pobles cridant el dret a ser
xiprers als cementeris de la fam
ramats que pasturen
sota la mirada inquisitòria del gos pastor
i l’amenaça dels llops
funambulistes valents i bojos
sobre la corda de l’economia
excavadores que fan marcir els estels
realitats esquinçades i apedaçades amb ciment
cotitzacions de la Mort en borsa i extincions

Tant abunden aquestes tempestes
que el vent imparable porta les llavors
dintre la meua llar
cada volta més similar
a totes i cadascuna de les cases
on,després de la tronada,
espere
brotarà
el nou demà.

A la vida, malgrat tot

2007-05-10T01:36:00.000-07:00

El sol brilla malgrat tot en aquest món
Qui coneix els mots
per obrir camins de força i plenitud?

I t'estime encara que vinc del desert
Qui té l'aigua, els arbres i el vent?
Qui la força del lledoner?

També he vist el foc en espurnes de sort
ja que si em manca el sustent
tornarà el caliu junt a la teua pell .

Et sent, flama amb fúria
besar-me tendrament
Es confonen les pells
suors i gemecs

Res val la pena fins que es perd?
Em vull més conscient!
Tant he viscut sense viure!

La barca és per navegar
ningú em regalarà mai res
si ho vull ho hauré de lluitar

El temps passa volant
un segon

vent que empeny el meu velam

I l'eternitat en anys balafiats

Dos cors

2007-05-10T01:33:00.000-07:00

Al meu pit tinc dos cors
un per fer foc
de les deixalles de l’amor
l’altre per la sang
rejovenida a trot del meu esguard.

Al meu pit tinc dos cors
un de pols i asfalt
l’altre per caminar
de gens a poc i al meu pas
amb el temps del pas dels anys
i la passió del desertor
amb l’arribada de l’udol
i la bandera estesa de l’atzar.

Al meu pit tinc dos cors
un per anar patint
l’altre per seguir vivint
amb l’anhel dels nous
per beure sal al fons del pou.

Al meu pit tinc dos cors
un no és del tot meu
l’altre és vell desconegut
sense fe en els déus
amb la joia que cobra el preu
i terra erma al camí
amb la inconsciència del destí
i l’argila què m’envolta tot el pit.

Exili al meu país

2007-05-10T01:20:00.000-07:00

Hi ha qui fuig d’un país
com qui fuig d’un desengany
Hi ha qui no trau profit
retrobant cares i ulls del passat
Hi ha qui oculta les seues cicatrius
la sang vessada a les mans
Hi ha qui extirpa una espina
de la gola dels mots
i romanent queda el dolor
Hi ha qui es nega el dret a ser
sense terra el nafra el dol
tot sol pel món

Hi ha qui trenca el silenci
sols per un moment
i és tan lluny per les oïdes
de la meua gent
Hi ha qui balafia paraules en desús
poble,arrels, la terra,
el país, la nació...
Sabem el que és just?
Sabem de l’equivalència?
Hi ha qui fa de la mentida
una pàtria al seu sofá
jo em sent foraster
i el país s’esmuny dels dits

Hi ha qui se sent un exiliat
al seu propi país
quan la translúcida memòria
s’entesta amb l’oblit
i li esgarren quatre arraps
al bell mig del pit
Hi ha qui se sent perdedor
a un Llevant de ciment
i la gent fuig presa d’ardits
com qui fuig d’un país

Causes impossibles

2007-05-09T15:14:00.000-07:00

El comte Dràcula se’n va a la platja a estovar-se al sol.
La timideta Caputxeta roja viola amb ràbia el llop ferotge.
L’Home-llop s’estima més ser un Llop-home per fer més por.

La estanquera, farta de tot, s’ha cansat de fumar.
La ramera (comunista) als obrers no els vol cobrar.
La televisió i els gran mitjans mediàtics eduquen el personal.

Els exèrcits exerciten la pau, visquen les batalles de flors!
A un acte de sublimitat superlativa, els policies cauen simpàtics a tothom.
Al convent la monja més vella cus himens i practica l’avort.

El rei vol el republicanisme i es deixa les dones.

Donen a la Seguretat Social. la recepta per les drogues

Els polítics inspirats ,finalment, decreten la poesia.
Eixa xica és ,segurament ,la dona de la meua vida.

Faig costat enterc i fart
a causes impossibles
una gota de rosada
resant la divina acràcia
esdevé una marjal
d’aigües invisibles...

Tan sols ens serveix
per anar remant contracorrent
a un món d’insània

A l’aigua
ens creuem amb peixos morts

Absència

2007-05-09T14:53:00.000-07:00

La pluja cau tristament
gotes de records ara em fan nosa
obric les finestres enterc
i els núvols escolten la marcida rosa.

La meua galeria és gris
com les meues paraules
fa massa temps que no em ric
traït el cor pels meus faunes.

Busque entre els records res conspicu
però l'amor passat no em cal recordar
soc malalt de sentiments bonicos
xicotets indrets a la nostra mar

Ho vam intentar nadant del mar a la riba
com qui intenta atrapar el vent,
però no perdona la vida
qui no inventa un present
a la seua atrotinada mida.

No hi ha rancor pel balafiat
el passat no és cap nostàlgia
somnis de tardor són els anys
i ens hem envellit tant que ens espanta.

I no sé per què ara t'escric
recorde un bolero i sent fred
deu ser la pluja que em deixa trist
o potser, m'he cansat de ser-me mentider.

Crisi

2007-05-09T14:48:00.000-07:00

Quan la vida et sorprén
a la deriva en un mar de dubtes
no pot ser continuar amb el vaixell
és hora d'explorar noves rutes

Quan la il.lusió és al cendrer
el present cims abruptes
si sents nostàlgia del plaer
és hora de visitar les bruixes

Quan et véns per pocs diners
i tot és va el que muntes
si no tens ni el teu temps
és hora d'emigrar d'assumpte.

Quan et perds a tu mateix
només tens preguntes
si la barca és la d'un vell
és hora de deixar les runes

Quan dins la teua ment
és Bowie en cançons sabudes
si cal nadar contra corrent
és hora que els miratges s’oculten

Quan a les grutes del cor
és Lou Reed en poesies dures
si cal temptar els pits a la sort
és hora d’assassinar els jutges

Quan la sort és cosa de valents
pots triar el futur que dibuixes
si antics projectes són pa sens rent
és hora de deixar pases porugues.

Quan triar és cosa d'altra gent
i les circumstàncies són cabudes
recorda que la vida és teua només
és hora que no te la furten.

Fotografia

2007-05-09T14:44:00.000-07:00

Els últims fanals de carrer
vomiten la seua llum
i com sempre desperte sol
amb el dol de la teua absència.
i els plecs dels llençols
oferint-me l’única abraçada
del nou i modern dia

Prendre's un café amb llet
trobar el carrer que dorm
fumar-se un cigarret
despullar-se de la son...
tot són costums poc amables
per llançar-se al fred carrer groc
el qual oculta els seus ulls tancats
mentre escombraires
deixen nua de festa la ciutat

Uns ulls cansats em miren
tot agranant un portal
les il.lusions es fan sornes per arribar
i alguns exploradors
les busquen a la metzina del bar

Tot just comença a clarejar.

Gota a gota s’il.luminen les andanes
i les ombres fugen cap als somnis
Puge al tramvia ple de solitud
i els minuts dibuixen
una aurora grisa i industrial
sota una catifa servil i roja

La desídia del vehicle

s'arrossega fredament
per barris oblidats de la història
el Cabanyal,Benimaclet, Sagunt...
tant de bó la vida

no resultara tan cara
a l'home que es ven!

Mentre, un obrer mig adormit
baixa a Marxalenes
i canvia el seient d’usuari
per un magrebí amb les mans desfetes.
Argentins i colombians

busquen pis i la sort
entenc a a Benicalap
i a Florista puja un estudiant
de galtetes malves i suaus
escolta amb un discman
la seua bombolla de cristall

Als meus ulls,tan sols, fotografies

Marginació

2007-05-09T14:41:00.000-07:00

Mena la ira la infantesa

l'avenir color de sutja
embalum de pobresa

A la carretera
hi ha un xiquet que plora sal
sense poder desprendre’s
ni tan sols d’una simple llàgrima