Una tristesa

És ben poc
és ben lleu
el que tu saps de la meua set
saps el gest i la nit
estos núvols que m'omplin el pit
els silencis del meu ser
la tristesa que obri el meu plany
el meu dol i la clau
de la porta pintada de blau fosc.
És ben poc el que saps
i afirmes que em coneixes:
una oasi enmig del desert!
No passe la clau a la porta
del meu cor
però tu no hi entres més.

És ben poc
és ben lleu
el que jo sé de la teua set
sé el teu gest i la nit
eixos núvols que t’omplin el pit
els silencis del teu ser
la tristesa que obri el teu plany
el teu dol i la clau
de la porta pintada de blau fosc.
És ben poc el que sé
i afirme que et conec:
un oasi enmig del desert!
No passes la clau a la porta
del teu cor
però jo no hi entre més.

Temps fa temps

Com esgarre paraules
fent-te creure en el temps
temps de joia i de blasmes
i encara ací discents

Com s’envolen els dies
la runa ara ens atany
aprenent a estimar-nos
i encara amb pocs paranys

Com balafie paraules
intente fer-te present
no importa la distància
i encara el bes no m’és absent

Com m’embolcalle en fum
en capolls de records i seda
amb el fil penjant de tu
i encara la incoherència m’anomena

Com desitge arribar al cim
camí obert com ulls al mar
amb la pluja dels teus pits
i encara restes d’ella a les mans

Com anem estimant-nos
sense avantatges ni retards
i de nou da capo i contra-temps
i encara sota el mateix compàs

Com les llunes ens somriuen
i ploren sobre aquest erm
amb el temps què ja és un poc nostre
i encara ens estimem la gent

Com fa temps que m’acaronen
les teues mans,els teus cabells
finisterre de tendresa
més enllà tinc tant de fred!

Com fa temps que habites el meu temps
d’oronelles i tempestes d’agost
caminem sense senderes
d’espadats i secs matolls

Memòria d'humanitat

Ertament encete l’ampolla
i vesse el líquid a poc a poc a la meua copa
tant de bó es poguera brindar pel nou proïsme!

Tota estafa hem oblidat
i resta al celler de la memòria
migradament ens venem i comprem
i ens regalem enveges
sacrificant-nos cristianament
com peons a un tauler d’escacs

Cobejosament llancem
els daus de la nostra sort
cadascú la seua,per dissort
sobre l’atemptat de la terra
i etzibem a la memòria
una punyalada mortal
sense saber-nos conscients
de l’assassinat dels predecessors

Deletèriament neguem
la concomitància dels cors
i l’altra cara del record, la més fosca
embolcalla en teranyines
el dolor de qui més estimem
les paraules d’amor
esdevenen engruts
que no per això deixen
de fer més lliures els batecs


Si el record brillara a l’enteniment
faríem el que volguérem ser
o almenys, el que poguérem

Tu

Sense voler
breus pocs mots
t’eixuguen els ulls
llepe les humitats
les ones marines
dels teus cabells

Sóc temerari amb tu
com corsari a la mar
a la deriva dos vaixells
àdhuc tres som multitud

Sense saber
que em quedava
un tros de cor
tot innocent
m’has descobert
un clavell d’oblit al pit
i sense por
te l’oferisc

I com explicar que escolte el vent
dels teus ulls
la sal lluent de tota mar?
I com dir que sent farina i rent
als teus ulls
pujar -te fins al cor de pa?

A la nit que et trobe certa i tendra amb mi
com la lluna et quedes nua sota el vestit
desafiant Neptú per l’aixopluc
de la infinita tristesa

Tu, pluja d’on bec i espere tot nu.

Les xicones

Elles són com el sol de maig
tan plenes d'esperança
com el bes que no et donaren mai
com la joia quan descansa.

Són jòvens
ja fa uns quants anys
i proven a contracorrent
pintar en blancs
la vida i el seu camí
la brisa del seu destí

Elles són com vent de juliol
fresques i pertorbadores
que pertorben per no portar dol
porten dos insolents roses.

Es besen
enmig la mar
i juguen sense maldat
l'arena entre els seus dits
s'escola com adusta pena

i són amb coloms de sal oberts als pits
a les platges del desig...

La teua veu

Heus ací que, reunits fem el nostre testament :

Que falten molts plats de calent
i sobren dels cementeris xiprers
al segle que inauguren
certs pallassos en el circ del món
mentre s’administren béns i governen
i el públic enceta aplaudiments
en veure’ls eixir per televisió...

Assumeix la llar d’un món
el foc rebel del teu món!

Que urgeix dir nosaltres
com a única noció de pàtria
encoratjar-se i cridar-ho
amb la lucidesa de la infància
malalts d’amor per ell
conscients que necessitem
aquest país ple i sencer…

Assumeix la veu d’un poble
la veu del teu poble!

Que depredem l’ aigua, petroli , rajoles
i acabarem morint agermanats
paradoxes de la història
per la desraó del pa per hui
i fam per demà, i la pèrdua del més bàsic
instint de supervivència animal…

Assumeix la veu de la Terra
udol del teu planeta!

Però, potser, això són contes catastrofistes
ideologies desfassades i discursos envellits
fets per altres aliens a tu
així que, com a última voluntat
i ací reunits
esperarem
segurs
que finalment
assumiràs
autònomament
la teua pròpia veu.

Home postmodern

El cabdell mut del fil perdut al forat
buits els ulls i fems a les mans
notes sordes a l’orella escoltant
el cor és l’escullera i l’ona és l’ insà

Uns ulls per llogar, la mirada en venda
la runa comença al cor i acaba en la tenda
i als aparadors una vida de cristall encesa
la felicitat a l’abast de la mà de l’orat

Déu ha mort, ha nascut l’ansietat
Vici el foc que calfa, i llua el demà!

El plaer moribund
Sort que ens queda el consum!

Sentit

Si l'exèrcit d'Israel
tenyeix de sang el cel
si els indígenes ajusticien la venjança
a un Mèxic en democràcia
si la misèria i la mort al Nepal
parix un fusell contra la fam
si les xiquetes no mengen dacsa
entre els sabres a Guatemala
si a l'Irak la tristesa és
com basarda sobre el meu ser
Si a Tindouf està
la vergonya de tot l'Estat
si els afganesos són
democràticament torturats
si al Kurdistan un xiquet mor
i és com morir tots
si la violència fa un jorn brutal
a les pells del Sudan
si a Somàlia els serveis de salut
subvencionen amablement taüts
si a l'Índia viuen de la desfeta
per sota la pobresa...

Esta nit camine sota la pluja i no em banya

El teu amor a punys en l’enteniment

Amor i droga

Des dels racons del cervell
freds tòxics regalimen pells
el temps esdevé corada atòmica
ratlle malvestats i fulles mortes

Recerque el plaer i l’oblit ocult
assaborisc els cabells com una pèrdua
tinc nostàlgies d’innocència
l’ànsia i la paüra ocupen la mentida

La consciència està entumida
reflectisc l’espill del boig
de nou al retorn de sutja i pols
i tant em nafra el fet de viure!

L’hedonisme sempre té
un component tràgic
una substància de mort
ja no vull, no espere ja res

Blava contradicció al cor
sóc més viu, més mort
somnis trencats de futur
són aquest llast estúpid.

Llibertat

La llibertat és inconcebible
si no afua en l’ésser responsable
cara i creu de moneda del treball
ampolla i vi de licor de vida
fil i agulla que apedaça el vestit d’amor

Tot això no ve debades o per casualitat
terrorisme de goig, pacifisme del patir
perquè el nom, encara, és imparit

Gràcies als companys
de desllorigadora conversa
vosaltres sou fona, jo pedra
Podria cabre tanta desfeta
en tants pocs mots?

De res als mestres, jutges
caps i a l’autoritat cega
del mar a la riba, una mirada
Podria cabre tanta ràbia
en tants jorns al sol ?

Cabria la puixança de primavera
per veure finalment al bancal
com fruita, madura
la nostra lluita?

Amor de franc

Les parcel.les del cos nu
te les retinc
com records entre els meus dits
car m’encenc quan et palpe
el caliu de l’alé profund
i els gemecs violacis.

Gitats, fem ofrena a la lluna plena
de pell nuets
tot dibuixant de joia i cel
els nostres secrets

Podria dir que el teu ventre de sabor mestís
és tan vital com aquesta nit,
que la carn vol carn
-deia n' Ausias March-
que tot allò que és de franc
ve sense càrregues
però sols diré
que, com a il.legals
tot ho farem ben amagats
sota la promesa del teu llit

Junts entre la nit
i en un rampell
commourem els estels
on trobem el majestuòs punt
que desterra la sabor de fel
que massa sovint
ens acostumen a tastar

Després,dormir al teu costat
és com apagar la set
amb la treva dels teus llavis gràcils
perquè vull abeurar en tu
única font de vida que em pot saciar
i ja no pospose
fressar amb goig i rent
l’obliqüitat farinosa
del teu iris de pa i mel.